|
|
| FRAGMENTS DE TEXTOS | HAS VIST ELS PEIXOS A LES PEIXERES MARTA: Mira. Jo sempre porto amb mi aquest osset. Mai em separo d’ell. Estic totalment convençuda que em porta sort. Quan desitjo alguna cosa, encara que sembli impossible que es pugui complir, li demano fluixet a cau d’orella i sé que ell m’escolta.
RAMON: L’osset t’escolta…
MARTA: Si, bé… ja sé que pot semblar ridícul però… molts cops m’ha funcionat, t’ho juro, com que jo hi crec de debò, funciona.
RAMON: Ja…
MARTA: És el meu amulet. Molta gent porta amulets, potes de conill, coses així, fins i tot vaig conèixer un home, un mariner, que portava un cap de lluç en una bosseta, penjada com un collaret. Era un paio molt supersticiós. Tenia tot d’articles estranys a la seva habitació i mai sortia de casa sense tocar tres cops la porta.
RAMON: I no es pudria?
MARTA: La porta?
RAMON: El cap de lluç.
MARTA: Suposo que sí, però, bé, ell tampoc feia gaire bona olor.
RAMON: Segur que era un tipus molt interessant. HAS VIST ELS PEIXOS A LES PEIXERES JOAN: Llavors em vaig despertar. M’havia quedat dormit mentre catalogava llibres. En aquell moment vaig comprendre que el desig que havia d’haver demanat a l’osset en el somni era ser escriptor. Això era el que desitjava més a la vida. Vaig voler prendre una mica de conyac per recuperar-me del… diguem-ne "impacte emocional” que m’havia causat el somni. Dins el calaix de l’escriptori al costat de l’ampolla de conyac vaig trobar-hi aquest plec de fulls. Era com... una cosa d’aquestes kàrmiques, cosmològiques, jo que sé... com si pel fet d’haver descobert que era el que desitjava de debò el destí o Déu o jo que se què, alguna força oculta m’hagués entregat la idea per la novel·la. I no només la idea, sinó tot l’argument! Escrit fil per randa. Només calia desenvolupar-lo. Les forces còsmiques resultaven ser extremadament eficaces. HAS VIST ELS PEIXOS A LES PEIXERES? MARTA: I tu vius una mentida. Ets un peix en una peixera. Has vist els peixos a les peixeres? Al començament neden com bojos. Després comprenen que no hi ha sortida. Comencen a nedar amb més lentitud, acaben deambulant absorts, sense direcció i finalment es queden immòbils. Només es mouen una mica per continuar vius sense saber que fer més enllà de resignar-se. Però tu no ets cap peix, Joan. Tu pots sortir de la peixera quan vulguis. |
| L'ESCAPADA ORIOL: I ara què cony passa?
JOAN: És que tio, ara t’imaginava caminant amunt i avall amb els formatges. Tot ben vestit, amb un maletí, en plan executiu agressiu, saps? En plan Michael Douglas a The Game però transportant formatges i buscant un raconet per fer un pipi. ORIOL: Si, és molt divertit. Almenys jo em guanyo la vida honradament. JOAN: Que jo també treballo, eh? En un fast-food. Haig d’aguantar cada dia vuit hores vestit com un pallasso i tractar amb gent d’allò més gilipolles. Hamburgueses amb bacon, hamburgueses amb formatge, hamburgueses amb... merda! Així tot el dia, com si fos un robot! Noi! Noi! Em diuen. I això que porto el nom a la xapa ben gran, Joan. Noi! Noi! Que teniu per menjar? Com si no quedés prou clar amb tots els putos cartells! HAMBURGUESES hi ha! Tros d’imbècil! Hamburgueses per dinar, per sopar, de postres, cafè d’hamburguesa i puro d’hamburguesa amb extra de formatge! Hòstia ja! Saps on els fotria jo el seu puto formatge? ORIOL: Les primeres feines són dures. Cal tenir paciència i anar pujant graó a graó. JOAN: Si, ja, ja! L’escala de la fama, oi? Fins a convertir-te en què? En venedor de formatges? El number one! El puto amo! Tio, estàs al cim! Has tocat el cel amb les mans, oi? Llàstima que et fan pudor a rocafort! L'ESCAPADA
ORIOL: Bona pregunta. La veritat, la veritat ... és que no ho sé. Una cosa va portar a l’altra i… t’acomodes, saps? El temps passa i no t’ho planteges, vas fent. No sé... el cert és que n’estic tant fart dels formatges... N’estic fart, fart de tot. Em llevo cada dia a dos quarts de set del matí i nevi o plogui vinga a caminar amunt i avall amb els formatges dels… I total per què? Perquè em paguin una merda de sou que se me’n va amb la hipoteca, el super… de tant en tant al cine a veure merdoses pel·lícules de Hollywood que representa que m’agraden i algun sopar a casa dels sogres que… els mataria. El pare d’ella és arquitecte. Em mira per sobre l’espatlla el molt… RICARD: Digue-ho, home digue-ho! ORIOL: El molt cabró! RICARD: Bravo! (Brinden). Pel cabró del sogre! L'ESCAPADA FÈLIX: Hi tinc certa traça. Acostumo a pensar en veu alta. ORIOL: Doncs té uns pensaments força filosòfics.. FÈLIX: Per això no puc dormir. Vol una mica de bourbon? ORIOL: No, no… tot el que he begut abans ho he deixat allí. No hi estic acostumat, jo. FÈLIX: Jo tampoc. ORIOL: Doncs té l’aspecte de beure sovint….no vull dir com un borratxo… em referia a l’hàbit de beure… o sigui… FÈLIX: Tranquil, ja l’he entès. ORIOL: Menys mal. FÈLIX: Li faig por? ORIOL: Home… una mica. FÈLIX: És natural. Tots aquests em tenen por. I de fet no en tenen cap motiu. ORIOL: Les bufetades i les pistoles poden ser-ne dos força convincents.
| | LA FINAL VÍCTOR: Marc, mira'm. El primer de tot és l'ascens. MARC: Sí, tens raó. (Pausa). Hòstia, també és mala sort. És el partit del segle! VÍCTOR: La mala sort no existeix, recorda allò que et vaig explicar sobre els psitrons i les serendipies. MARC: Doncs el destí m'ha jugat una mala passada. VÍCTOR: Això és que en la teva vida anterior deuries ser un autèntic malparit. Estàs pagant el peatge kàrmic. MARC: Si això funciona així, Víctor, en la teva propera reencarnació rebràs més hòsties que el Rocky. VÍCTOR: No. Hi ha una clàusula de la llei kàrmica que especifica que si et folles més de cent ties diferents en una sola vida ja no et reencarnes mai més. Vas directe al Nirvana. MARC: També tens un Excel d'això? VÍCTOR: No. Això m'ho he inventat, però imagina't que fos veritat! Millor follar-te-les per si de cas, no? Mai se sap. LA FINAL
MARC: Era una bona muntanya, oi? LAIA: La millor. MARC: Tu vas arribar fins a baix de tot. LAIA: Vaig tenir sort. MARC: No. Esquiaves millor que jo. LAIA: També et guanyava sempre al joc de l'oca. MARC: Em deixava guanyar. Per amor. LAIA: (Cínica) Ja. MARC: Vols un altre "mojito”? LAIA: Si us plau. (Sona un petard al carrer). LAIA: T'estàs perdent el futbol. Una situació com aquesta no passa tots els dies. MARC: Jo també t'he trobat a faltar. LAIA: Ah, jo em referia al partit. (El MARC li dóna el "mojito”, s'asseuen més junts). MARC: Naturalment. (Beu) LA FINAL MARC: He estat pensant, Víctor. VÍCTOR: Perillós, perillós. Regla número divuit: Pensar en coses que no condueixen a l'objectiu t'allunyen de l'objectiu, et debiliten. MARC: El problema Víctor és que no sé quin és el meu objectiu. Pensava que ho tenia clar però ara... VÍCTOR: La "bitxus”, això ha estat cosa de la "bitxus”! Segur que t'ha inflat el cap amb les seves bajanades hippis. No us hauria d'haver deixat sols. MARC: No és això. Em sento culpable. VÍCTOR: Ja ho vam parlar. Creia que estava superat. MARC: Li hauria d'haver dit la veritat ja fa temps. Potser encara no és tard. VÍCTOR: Hem estat divuit anys sense ella i crec que ens ha anat prou bé. MARC: Hem estat divuit anys sense ella per culpa meva. VÍCTOR: Vas a anar a esquiar perquè ella volia anar a esquiar. I què en vas treure? Una lesió que et va allunyar per sempre del futbol. Ara podries estar jugant-la tu aquesta final. | | EL DIA QUE VAIG DECIDIR MORIR ORIOL: Ara què he fet jo? ANDREU: Res, has fet! D'això em queixo! Sangoneres! M'heu xuclat la sang tota la vida, com uns vampirs! Uns dràcules sou! I ara viviu de xuclar-li la sang a l'Artur! I això són fills? Una colla de desagraïts sou! Quina vellesa més miserable m'esteu donant. Jo us vaig aconseguir la fama, l'èxit, el reconeixement. Sopàvem a casa del Miguel Ríos, anàvem a les festes de "la movida”, jo era íntim amic del Chicho Ibañez Serrador, i ara què? Em trobo aquí tancat en aquest mausoleu, fent sudokus per no pensar en el que ens hem convertit. Uns pàries! Haver tocat el cel i trobar-se ara en aquest femer. Si l'Artur tingués pebrots es suicidaria de debó. I ben fet que faria! Més val morir com un home que viure com una rata més d'aquesta claveguera! CHRISTIAN:(S'aixeca recitant com un actor aficionat.) "Paraules, paraules, paraules...”
EL DIA QUE VAIG DECIDIR MORIR
ARTUR: Qui collons ets? Què hi faig aquí? De què va tot això? JORDI: No estàs col·laborant, Artur. Només t'he demanat que cantis "La toma de la pastilla”. Tu vas escriure la lletra, és impossible que no la recordis. ARTUR: El què? JORDI: "La toma de la pastilla”, del primer àlbum. ARTUR:(Pausa.) Qui ets? JORDI: T'he dit que cantis! (El colpeja.) ARTUR: Què fas? JORDI: Canta, cony! ARTUR: No puc cantar amb aquesta merda de caputxa! JORDI: Ara et fa por la foscor? Pensava que volies morir.
EL DIA QUE VAIG DECIDIR MORIR SANDRA: El meu cas? Quin és el meu cas? MIQUEL: Tens quaranta-set anys... ORIOL: Vius sola amb una cobaia... MIQUEL: Et passes les nits fent xats amb un paio cubà que no has vist mai! ORIOL: Ni tan sols saps si és de Cuba, ni si és un paio! MIQUEL: Potser és el fill del "Baldufa”! ORIOL: El meu fill no fa aquestes coses! MIQUEL: Perquè li vas restringir internet quan es va pulir la teva targeta de crèdit fent apostes. Deu haver heretat l'afició al joc de l'Artur. ORIOL: Què insinues? MIQUEL: No ho deia en aquest sentit, carai! EL DIA QUE VAIG DECIDIR MORIR ANDREU: Qui cony és l'Antonio? CARME: El meu professor de Ioga! Per vostè és molt fàcil criticar! No fot res en tot el dia, només està pendent de criticar els defectes dels altres i d'emetre sentències i comentaris sarcàstics com si les arrugues li donessin la raó absoluta! Egoista! Deixi de mirar-se el malic, aixequi el cul de davant de la tele i foti alguna cosa de profit! Vostè no era el gran General Manager, el rei de les festes de la "movida”, el que gestionava els millors contractes i rebia els elogis del gran Chicho Ibáñez? Doncs demostri-ho. No veu que els seus fills el necessiten més que mai? Què ha de veure si es passa les hores fent sudokus! Deixi d'amagar-se sota aquesta cuirassa de rencor i frustració i per un cop a la vida demostri ser el timoner de la nau que diu que és enlloc del vell amargat que tinc al davant! ANDREU: Me "cago'n” Déu. (Pausa.) Saps què? CARME: Què? ANDREU: Vaig a cagar. (Surt.) CARME: Vell sonat dels pebrots!
| |
|
