El Cafè Dolç De Vicenç Ambròs i Besa (2004)
El sucre cau al fons de la tassa,
ennegrint-se,
empetitint-se,
deixant d’ésser per formar part
d’un tot viscós,
abans amarg,
com la vida mateixa,
com el cel quan s’esqueixa
prologant la tempestat.
Quan la vida pren regustos
que martiritzen el paladar
prou voldria tirar-hi sucre
dels moments de felicitat.
Perquè la vida fóra més fàcil
convertida en bon cafè;
alguns serien expressos,
altres potser descafeïnats,
torrefactes o cigalons,
irlandesos, cafès llargs,
capuccinos o bé tallats...
Quina cafetera fóra el món!
Pensant en això m’adono
que m’ha caigut massa sucre
a la tassa del cafè.
Ironies de la vida:
ara que me’n sobra,
no me’n puc guardar...
| 
|
