Catalunya abans de Catalunya
 
Habitat ja en època prehistòrica -les primeres restes fòssils conegudes pertanyen al paleolític mitjà-, el territori català fou colonitzat pels grecs, els quals fundaren, cap al 600 aC, la factoria d'Emporion (Empúries), que, amb la de Rode (Roses), esdevingueren dues de les colònies gregues més occidentals. La presència de grecs, fenicis i cartaginesos a la costa catalana exercí una influència decisiva en la configuració de la cultura dels ibers, nom que grecs i romans donaren als pobles indígenes del rerepaís. Durant les guerres púniques, Emporion mantingué una sòlida aliança amb Roma, i en el seu port desembarcaren els exèrcits romans de Gneu Escipió (218 aC), d'Escipió (210 aC) i de Cató (197 aC), que començaren la conquesta i romanització de la península Ibèrica.

La romanització, que deixà una forta impremta a Catalunya, s'imposà netament cap a la fi del segle I aC, en què ja s'havia consolidat la penetració de la llengua llatina, el sistema legislatiu i de les estructures socials -és a dir, l'organització urbana i del camp, lligades per la xarxa de vies de comunicació. La ciutat de Tàrraco (l'actual Tarragona) va esdevenir capital de la província Tarraconense -que comprenia un ampli territori des del Pirineu fins a Cartagena-, i fou un dels grans centres polítics i religiosos d'Hispània, que mantingué la seva importància -ben visible en les importants restes arqueològiques conservades- durant el baix imperi. Amb el cristianisme esdevingué centre d'un arquebisbat.

El regne visigòtic, que succeí el domini romà, maldà per mantenir les estructures d'un imperi centralitzat, amb seu a Toledo, però s'acabà amb la conquesta musulmana de la península: el 714 es produí la primera penetració àrabomusulmana en terres catalanes. La penetració islàmica, que tingué el seu sostre a Poitiers (732), comportà l'arabització de bona part de la península Ibèrica, compresa la futura Catalunya. Tanmateix, el territori fronterer amb l'Imperi franc fou progressivament conquerit des del nord. El 785 la ciutat de Girona es donà als francs, i el 801 els carolingis conquistaren Barcelona. Fou precisament entorn del comtat de Barcelona, els primers comtes del qual foren francs, que s'aglutinaren la resta de comtats pirinencs, que formaven l'anomenada Marca Hispànica. A partir de Guifré el Pelós (878-897), el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, amb la qual cosa es donà el primer pas cap a la sobirania i la constitució d'un estat català.
 
La formació de Catalunya
 
Torre de guaita del castell medieval de Sota-ribes.
El nom de Catalunya -d'etimologia incerta, encara que probablement derivat de "terra de castells"- es comença a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica i que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans.

Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una societat de caire eminentment feudal, inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII, en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebre, que fou conquerida i repoblada en el segle XII.

La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb Peronella, filla del rei d'Aragó, el 1137, possibilità la formació de la Corona d'Aragó i la continuació de l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149.
 
L'expansió medieval
 
La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

Paral·lelament, i en el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts -on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana-. Aquest sistema constitucional donà lloc a una institució sorgida a finals del segle XIII, la Diputació del General (i que, a partir del segle XVI, fou coneguda també com a Generalitat), i que va adquirir progressivament un paper polític.

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (amb l'impacte recurrent de la pesta), econòmica i política, que portarà al paroxisme d'una guerra civil a mitjan segle XV.
 
La unió dinàstica amb Castella
 
El 1469, el matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, dita la Catòlica, propicià el camí cap a una monarquia hispànica, tot i que durant segles Catalunya va mantenir la seva condició d'estat, de sobirania imperfecta, però amb les seves institucions pròpies i amb la plena vigència de les seves constitucions i drets.

Afeblida demogràficament i econòmicament, i amb una monarquia absentista des de la unió dinàstica amb Castella, als segles XVI i XVII Catalunya va viure un període de decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta d'Amèrica. Les pretensions unificadores de la monarquia hispànica van estar a l'arrel d'un nou conflicte de Catalunya amb el rei, l'aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659) que posà a aquesta guerra fi sancionà, però, l'annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.
 
1714: Catalunya dins l'Espanya moderna
 
En la guerra de Successió, un conflicte d'àmbit europeu en què estava en disputa la successió a la corona espanyola, Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent austríac com a manera de mantenir les seves constitucions, en el que va ser conegut internacionalment com el 'cas dels catalans'. L'11 de setembre de 1714, però, Barcelona va rendir-se a les tropes del pretendent francès. El tractat d'Utrecht, amb el qual es posà fi a la guerra, significà l'entronització a Espanya de la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V. Aquest rei, nét de Lluís XIV, instaurà un sistema absolutista de govern, que comportà, en els territoris de l'antiga Corona d'Aragó com Catalunya, la liquidació de les institucions i del sistema constitucional propis mitjançant l'anomenat decret de Nova Planta (1716). Catalunya deixava de tenir un estat propi, i s'integrava definitivament a la monarquia espanyola.

La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot l'àmbit públic: l'administració, l'ensenyament, etc. Això comportà un declivi de la llengua -mantinguda però en l'àmbit familiar- i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a l'anomenada Renaixença del segle XIX. En el pla econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l'ocupació militar, Catalunya va experimentar un gradual procés de desenvolupament agrari, comercial i manufacturer, que posà les bases per a la industrialització del segle següent.
 
Una societat industrial
 
Al segle XIX, Catalunya va esdevenir la regió més industrialitzada d'Espanya: s'ha pogut afirmar que Catalunya era la fàbrica d'Espanya. Aquest desenvolupament industrial -que es basà en el tèxtil, el sector clarament hegemònic- va tenir lloc entre l'any 1833, en què va començar a funcionar a Barcelona la primera fàbrica mecanitzada moguda a vapor, i la vigília de I Guerra Mundial, en què l'economia catalana ja es podia considerar plenament industrial.

La industrialització donà lloc a una nova societat, diferenciada de la resta d'Espanya, amb un grau creixent de conflictivitat social i amb una desavinença també creixent respecte de l'Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com la catalana. Això comportà que al llarg del segle XIX, i a partir del record de l'esplendor medieval i de les llibertats perdudes, anessin succeint-se els moviments que propugnen el reconeixement de la personalitat catalana, que van del particularisme de principis de segle fins a diverses formes de federalisme i de regionalisme. Aquesta reivindicació es va veure impulsada, des de mitjan segle, per la revifalla de la cultura i de la llengua catalanes propugnats pel que es va conèixer com a Renaixença.
 
El catalanisme: de regió a nació
 
La Renaixença fou, a l'inici, un moviment cultural, històrico-literari, que perseguia, en l'estela del romanticisme europeu, la recuperació de la llengua i la literatura pròpies. Amb el temps, i particularment arran de la Revolució de 1868 i del seu fracàs, el moviment va adquirir un caire clarament polític, orientat a la consecució de l'autogovern per a Catalunya en el marc de l'estat liberal espanyol.

En el darrer terç del segle XIX, el catalanisme anà formulant les seves bases doctrinals, tant en el camp progressista com en el conservador, al mateix temps que començava a establir els primers programes polítics (com les Bases de Manresa, 1892), i a generar un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.

El 1898, Espanya va perdre les seves últimes possessions colonials a Cuba i les Filipines, fet que no només comportà una crisi de confiança important, sinó que va impulsar decisivament el catalanisme polític. El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes (des dels carlins als federals), agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).

Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica (1909) i l'any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX.

El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté la recuperació d'una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.
 
El franquisme
 
L'hivern de 1939 Catalunya va ser ocupada per l'exèrcit franquista. La victòria del bàndol dit nacional i la dictadura que instaurà el general Franco comportà, arreu d'Espanya, l'exili, la mort i la repressió de nombrosos militants republicans i dels partits i sindicats obrers. El nou règim suprimí immediatament l'Estatut de Catalunya, reprimí tota manifestació de catalanisme i prohibí l'ús públic de la llengua catalana. El 1940, el president de la Generalitat, Lluís Companys, capturat a França pels nazis, fou lliurat a les autoritats franquistes i afusellat a Barcelona.

Després d'una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima de repressió política i social i d'endarreriment econòmic i cultural, l'Espanya franquista experimentà, a partir de la conjuntura de 1959 i malgrat les condicions polítiques adverses, un període d'expansió econòmica, que fou determinat per la inserció tardana, encara que ràpida, d'Espanya en general i de Catalunya en un desenvolupament europeu més ampli, corresponent al que s'ha anomenat els 'trenta anys gloriosos' (1945-1975).

En aquest període, Catalunya experimentà un gran increment de la població, que va passar de 3 a 6 milions d'habitants entre 1950 i 1980. Aquest enorme salt demogràfic, que fou possible gràcies a l'existència d'una indústria que necessitava mà d'obra, fou possible per l'aportació migratòria de gents vingudes, fonamentalment, del sud d'Espanya. Aquesta aportació demogràfica ha configurat, d'una manera decisiva, la societat catalana actual.
 
Democràcia, autonomia i integració europea
 
A la mort de Franco, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic, definit a la Constitució de 1978. El 1977 fou restablerta de forma provisional la Generalitat de Catalunya, en la persona del seu president exiliat, Josep Tarradellas, retornat a Barcelona l'octubre d'aquell any. El 1979 s'aprovà l'Estatut d'autonomia de Catalunya, que permetia el restabliment de l'autogovern. El 1986 Espanya s'integrà dins la Unió Europea, dins de la qual Catalunya propugna el reconeixement del paper de les regions com a motors del desenvolupament econòmic i del benestar social. En el període 1980-2003, caracteritzat pel desenvolupament autonòmic, va governar la coalició Convergència i Unió (CiU), encapçalada pel president Jordi Pujol. El 2003, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, amb un govern tripartit (PSC-ERC-ICV), que va impulsar la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya per adaptar-lo a la nova realitat catalana. Aquest nou estatut va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006.
Informació extreta de la web de la Generalitat de Catalunya

Aquesta web no es correspon a l'oficial de Convergència Democràtica de Catalunya, és una web de referència per a un simulador polític.

pagina web gratis